Arxivar per febrer de 2011

‘ELS SOMRIURES DE LA PENA’, DE MANEL ALONSO i CATALÀ

Un dels darrers llibres que ens han fet arribar ha estat el recull de contes Els somriures de la pena, de l’escriptor Manel Alonso.

Els relats són evocadores històries, tant viscudes com escoltades, amb les quals l’autor aconsegueix recrear el particular univers d’un poble i d’una gent.

A continuació publiquem el comentari que ha fet Sílvia Tarragó al seu bloc La veu del roure

Sempre m’ha agradat recordar. Sóc una addicta a la nostàlgia. Els fets quan es passen pel sedàs de la memòria acostumen a idealitzar-se i a retenir allò més agradable. Així, es converteixen en un lloc segur i desitjable on podem ser eternament joves i eternament feliços. Però, per sota del polsim daurat on suren les rialles i espurnegen les mirades, hi sol haver un fons de tristesa. Les llàgrimes s’han anat enfontsant, deixant aquell regust tan característic de la malenconia.

Aquesta sensació agredolça, és la que es percep en el llibre de Manel Alonso, Els somriures de la pena, un conjunt de relats que ens parlen del records propis i dels dels altres, aquells que no hem viscut però que ens han acompanyat des de la infantesa.

L’autor recrea en un mateix espai l’imaginat Pouet, l’alter-ego del seu poble, les vides de diferents personatges amb vides i experiències molt diverses que es miren l’entorn, els fets i els seus congèneres des del seu particular prisma. Això permet fer un recorregut per històries de temps passats i també d’èpoques molt properes, algunes de les quals es complementen i fins insinuen les formes d’una novel·la.

Els somriures de la pena m’ha semblat un escrit amb vocació oral. Una reivindicació de la memòria i de la seva transmissió, un homenatge al gran llegat que són els contes i les llegendes, descendents dels grans mites que van il·luminar la nit dels temps. Alhoa, les veus dels diferents personatges ens acosten el llenguatge propi del seu món, dels seus moments, contribuint a que el record sigui encara més vívid.

Deixa un comentari